Inici
A LES PORTES D’UN NOU CURS
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:16

Al tombant de l’estiu podem pensar en aquelles dimensions que ens donen la possibilitat de ser el què som: la familia, les ocupacions, les opcions de vida, uns compromisos de voluntariat, el treball, l’escola, etc… Hem de reconèixer humilment que ignorem que ens depararà l’etapa del nou curs que comencem, però des dels posicionaments personals podem definir-nos en unes passes immediates, podem prendre consciència que estem cridats, tanmateix, a viure i a ajudar a viure. I, recordem-nos-ho: som responsables de tantes coses, però no tenim el control de tot.

Començar el mes de setembre pot ser una invitació a prendre el pols de l’enfoc i de l’encaminament d’aquesta nova etapa. Quantes observacions i reflexions poden passar pel nostre magí i podem compartir. L’actitud positiva és una font de goig i d’alliberament, de propòsits i de petits o més grans compromisos.

Com a cristians tenim la sort de recordar-nos periòdicament que la vida i les realitats humanes no depenen sols de nosaltres. El seu futur últim no està a les nostres mans, tot i que hi passa, i que la transcendència és una dada amb la qual hem de comptar, i que cada u podem fer i hem de fer la nostra petita aportació, dins del misteri total de la vida personal, de les relacions interpersonals, de les possibilitats i de les limitacions. A molts pot agradar i trobar més i més suggerent el pensament atribuit a Joan Maragall:

“Esforça’t en el teu quefer, com si de cada detall que pensis, de cada paraula que diguis, de cada peça que posis, de cada cop de martell que donis, depengués la salvació de la  humanitat: perquè en depèn, creu-ho.”

Així, encetar un nou curs és una bona ocasió per a demanar a Déu que ens concedeixi de viure’l del tot i ben conscients; però sobretot que ens l’ompli de vida, d’ocasions d’estimar, de pregar, de sentir-nos a prop dels altres tot estimant-los i deixant-nos estimar, de celebrar la vida i la fe... Començar un nou curs és presentar-li a Déu com una llibreta en blanc tot demanant-li que sigui ell mateix qui l’ompli de tot allò que necessitem, que ens cal i que ens farà bé.

PEL QUE FA AL RELLEU DE RECTOR A LES NOSTRES PARRÒQUIES:

- Dilluns, 5 de setembre, a les 20 h, i als locals del Mercadal-Espai 31: reunió de la comissió de pastoral parroquial amb Mn. Miquel. Serà una primera coneixença i presa de contacte, per començar a parlar dels serveis pastorals de les nostres parròquies, de les perspectives del nou curs, i també per compartir expectatives i anhels davant la nova etapa que entomem.

- Dimecres, 7 de setembre, a les 19 h i al Carme,   se’ns convida a la celebració de l’Eucaristia amb motiu del comiat de Mn. Pere.

 
A L’ENTORN DEL RELLEU A LA PARRÒQUIA
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:14

Si des de començaments del juliol hem vingut anunciant el relleu de rector a les nostres parròquies, ara fem avinent la reunió, ample, de la comissió de pastoral parroquial amb Mn. Miquel, prevista pel dilluns, 5 de setembre, a les 20 h, als locals del Mercadal-Espai 31. Serà una primera coneixença i presa de contacte, per començar a parlar dels serveis pastorals de les nostres parròquies, de les perspectives del nou curs, i també per compartir expectatives i anhels davant la nova etapa que entomem, bo i treballant junts, sent i fent església al servei de les persones i de l’Evangeli.

I, pel dimecres, 7 de setembre, a les 19 h, al Carme, hi ha prevista, i us convidem a la celebració de l’Eucaristia amb motiu del meu comiat, després d’haver servit diverses parròquies de la ciutat durant divuit anys (divuit, la Catedral-Carme; quatre, Sant Feliu i Sant Daniel; dos Sant Salvador; i set, el Mercadal).

Algunes persones em pregunteu si vaig content a Olot i què representa aquest canvi. Tanmateix, quan accedeixes a la petició i encàrrec que et fa el bisbe, també demanes al bon Déu que et faci apte per complir amb el nou servei que se’t demana, amb algunes de les virtuts que hom deu tenir i a pesar de les meves limitacions i dels meus defectes.

Com a mossèn he rebut i he volgut oferir acolliment, comprensió i desig de servei, que no només m’han motivat i han fet possible la vida parroquial, sinó que –a molts- ens han anat ajudant a créixer en la nostra vida personal i comunitària de la vivència de la fe.

Un acolliment, comprensió i desig de servir, que un servidor deuré trobar a Olot i, que també sabreu tenir amb Mn. Miquel, així que s’incorpori a les nostres parròquies per acompanyar i animar la vida cristiana. A més a més, ambdós haurem de procurar entroncar amb la vida ciutadana i identificar-nos amb la vida i tarannà d'aquells amb qui hem de conviure i ajudar-nos plegats a progressar com a persones i, tant com podem, com a persones cristianes. Amb aquesta disposició ens sentim i som mossens, veïns, germans, amics i, conseqüentment, servidors. Els canvis sempre comporten adaptació a unes noves realitats i assumpció de nous reptes. Hom té la convicció que tots plegats sabrem aprofitar els canvis com un “moment eclesial” que ens empeny a la renovació i al creixement cristià i els viurem com una nova oportunitat.

Per part meva, estic content i agraït del que hem viscut, après i del que hem anat fent en les nostres parròquies. Em ratifico amb l’esperit de disponibilitat responsable, de servei, bo i comptant que la tasca encomanada és per compartir-la corresponsablement amb els companys mossens, els laics i laiques i els religiosos i religioses. Ara, dono les gràcies a tots els qui abnegadament us heu sentit implicats en els serveis pastorals i hem col.laborat o ja esteu col.laborant en les parròquies.

Que, entre tots, sapiguem recrear lligams comunitaris d’acollida i de caliu fraternal, que sempre han de ser l’ànima de les comunitats cristianes.

                                                                                                                             Pere Domènech

 
PER PENSAR-HI. . . VIURE
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:13

No es tracta de "com va morir?", sinó de "com va viure?". No es tracta de "quant va guanyar?" sinó de " què va compartir?". Aquestes són les unitats per mesurar el valor de tots els éssers humans, i no el seu naixement i les seves possessions.

No es tracta de "Va tenir diners?", sinó de "Va tenir cor?. Va tenir sempre una paraula amable, un somriure, un gest de solidaritat?. Va saber sempre eixugar una llàgrima?. Va estar al costat i de part del malalt, del pobre, del desvalgut?

No importa quin va ser el seu temple, ni quants graus marca el termòmetre de la fe. El que importa és si va ajudar als necessitats. No importen els elogis que, en morir, li va fer la premsa. El que importa és quants anònims van plorar la seva mort i agrair la seva vida.

 
EN COMUNIÓ I EN SOLIDARITAT
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:12

Els temps que vivim són temps de dificultat. Hi ha persones han perdut el lloc que tenien. Han perdut el treball, tenen problemes d’’habitat-ge... Els qui amb més o menys dificul-tat ens en sortim no ens podem de-sentendre d’aquestes situacions. Començant per aquells que ens són propers, fins i tot de la pròpia família. Directament o a través deCARITAS, o d’entitats que treballen per ajudar aquests col•lectius desafavorits, cal que ens sentim responsables de la situacions precàries que estem vivint.

Responsables també de les situacions més llunyanes, fins i tot quan directament no podem fer res. Responsables dels homes i dones que travessen el mar en pasteres buscant una vida millor. Responsables dels homes i dones que viuen en països en guerra, especialment avui a Síria.

Tenir-los presents en el nostre pensament o en la nostra pregària és ja una manera de ser-ne respon-sables. Conrear al nostre voltant una cultura de pau, de solidaritat o de justícia és ja sentir-se responsables d’aquellessituacions.

 
PREGUEM AMB L’EVANGELI DEL DIUMENGE Lc 14, 1.7-14
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:11

in els braços davant les violències i que esdevinguin apòstols de la civilitin els braços davant les violències i que esdevinguin apòstols de la civilització de l'amor».

Senyor, tu has triat el darrer lloc

i ningú no te’l pot prendre.

Deixa’m, doncs, si més no ser el penúltim.

Que la meva competència no sigui

per superar o trepitjar els altres,

sinó per avançar-me a estimar i a servir

els més petits i els més necessitats.

Que entre nosaltres, cristians,

ningú se senti incòmode

per no ser digne, prou honorable,

prou intel•ligent o prou ric.

Que les nostres eucaristies

no siguin el banquet dels elegits,

sinó la taula dels amics de Jesús:

els pobres, els malalts, els infants,

els impurs, els pecadors.

Que les nostres comunitats

no siguin una sacralització de l’ordre

establert   (si és que se li pot dir ordre)

sinó una anticipació del teu Regne,

on els darrers passaran a primers

i els primers a darrers.

"La Missa de cada dia", de l'Editorial Claret

 
DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc)
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:10

Sabem, per experiència, que els camins de Déu són difícils de trobar. Els nostres raonaments no arriben a conèixer el que Déu espera de nosaltres en cada situació en què ens trobem. Els qui es refien només dels seus raonaments humans es quedaran en la incertesa, en els inter-rogants. Volem fer un Déu totalment raonable, comprensible, fet a la nostra imatge. Penso que en la primera lectura (Sa 9,13-18) es planteja aquesta qüestió tan delicada i important. Ho hem sentit: ¿Quin home pot conèixer què desitja Déu?¿Qui pot descobrir la voluntat del Se-nyor? Els raonaments dels mortals són insegurs. Per arribar a Déu, cal una saviesa especial que no vol dir la saviesa dels llibres o dels considerats intel·lectuals. És una saviesa especial, la que ens ve de dalt, de Déu mateix. Ho hem pogut escoltar: ¿Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?

En l’evangeli (Lc 14,25-33) Jesús proposa la saviesa que ha d’acompanyar els seus seguidors per trobar Déu. És una saviesa que ens sembla estranya, sorprenent, poc raonable, perquè contradiu els nostres sentiments més profunds. ¿Com podia dir: Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixebles meu? En l’evangeli de Joan, llegim: Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna (12,25).Jesús es col·loca en el centre. L’amor a la seva persona està per damunt de tots els amors, però no els anul·la sinó que els dignifica. Vindrà un dia que l’amor als nostres familiars desapareixerà perquè ja no seran entre nosaltres. L’amor que perdurarà sempre és el que sentim per Jesús. D’Ell no en podrem prescindir mai. És la saviesa per excel·lència.

Quan Jesús parla de relativitzar l’amor a la pròpia família, ¿no ens voldrà dir que ha vingut a formar-ne una de nova? És la comunitat, el grup d’aquells que el segueixen. Recordem el que va dir en una altra ocasió: El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mt 12,50). Els deixebles de Jesús no renunciem a l’amor a la família sinó que el veiem a la llum de la nova família que ha vingut a crear. Ell mateix va deixar la seva família per formar-ne una de més ample, sense horitzons: la dels qui busquen Déu. La seva actuació li va comportar una sèrie d’incomprensions i sofriments. Era la seva creu que va culminar en la seva crucifixió. Era la sensatesa, la saviesa veritable, regida per l’amor. Quan Jesús ens diu que el qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser dei-xeble meu, ¿no voldrà dir-nos que l’imitem en el seu camí de sofriments?

Aquestes paraules poden desanimar-nos, desil·lusionar-nos. Ens semblen desassenyades i impracticables. ¿Qui busca Déu si sap que el camí de Jesús és tan dur? En un salm es diu com pensen els insensats. Són els qui no volen lluitar ni comprometre’s. Pensen dintre seu els insensats: Déu no és res. Són corromputs. Déu guaita des del cel i observa els homes, per veure si n’hi cap d’assenyat que el cerqui a Ell (Sl 52,2-3). El seguiment de Jesús demana asseure’s, reflexionar, meditar, mesurar les nostres forces per a una tasca difícil però engres-cadora, gratificant. Jesús ens ho diu amb dues comparacions: L’home que vol construir una torre i el rei que vol anar a combatre amb un altre. Tots dos calculen el que necessiten per afrontar aquestes tasques. El compromís no mesurat porta al fracàs.

¿I com pot dir Jesús: Ningú de vosaltres no potser deixeble meu si no renuncia a tot el que té? Qui és capaç d’il·lusionar-se per una actitud que ens sembla inhumana? És possible re-nunciar a tot? Es tracta de veure-ho als ulls de Déu, valorar-ho des de la mateixa actitud de Jesús. Mireu què deia Pau: Les coses que per a mi eren guanys, pel Crist les he consi-derades pèrdues. Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m'he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho es-còria, a canvi de guanyar-lo a ell i de viure unit a ell (Fl 3,7-9). Quan el desànim, el cansa-ment o el descoratjament ens amenacen, no oblidem que conèixer i viure units al Crist és el millor bé per a nosaltres.

Girona, 4 de setembre de 2016

 
DIUMENGE XXI DURANT L’ANY - C (Mn. Francesc)
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:07

Ens pot passar que, pel fet de complir els manaments, d’assistir a la missa de cada diumenge, ens sentim segurs. Fem mèrits davant de Déu i ens salvarem. La qüestió de la salvació era viva en temps passats. S’havien introduït pràctiques religioses que semblava que la podien assegurar. Encara avui sorgeixen devocions que s’orienten a aquesta mateixa direcció. Entre els jueus la preocupació era viva. Els mestres de la Llei pensaven que se salvaria tot el poble d’Israel, exceptuant els pecadors més abominables. Es fonamentaven en un text del profeta Isaïes: Tots els del teu poble seran justos i posseiran per sempre el país (Is 60,21). Hi ha textos jueus que reflecteixen aquesta manera de pensar: “Tot israelita, pel fet de ser-ho, entrarà a formar part del món futur.” Però altres textos no són tan optimistes: “Molts han estat creats però pocs se salvaran”. També: “El Totpoderós ha fet el món per a la salvació de molts, però el món que ha de venir per a pocs.”

Jesús es va trobar en aquest ambient. Els jueus tenien la seguretat de ser justos, de no ser esclaus del pecat, pel sol fet de ser descendents d’Abraham. Jesús deia als jueus que havien cregut en ell: “Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures. Ells li replicaren: Nosaltres som descendents d’Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?” (Jn 8,31-33). Fent camí cap a Jerusalem, Jesús anava donant instruccions a aquells que el segui-en. Un dels seus oients devia sentir-se impressionat i es va atrevir a preguntar-li: Senyor, són pocs els qui se salven? Era -repeteixo- una qüestió que preocupava. L’interlocutor potser pensava que es trobava entre els elegits. Però Jesús no respon directament a la pregunta. Adverteix: Correu, mireu d’entrar per la porta estreta perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran. Ho hem pogut escoltar en l’evangeli d’avui (Lc 13,22-30).

La majoria de jueus se sentien cecs davant els ensenyaments de Jesús i -com he dit- creien estar salvats pel fet de formar part d’un poble escollit. Jesús no respon a la pregunta que se li fa. No diu si són pocs o molts els qui entraran en la vida del món futur. Afirma que la porta és estreta, i molts no hi podran entrar. Afegeix que els qui se’n veuran exclosos, trucaran a la porta i no se’ls obrirà: Senyor, obriu-nos. El cap de casa els respondrà: No sé d’on sou, lluny de mi tots vosaltres que obràveu el mal. Ens sorprèn aquesta afirmació pensant que Jesús oferia a tots el seu perdó, la seva misericòrdia. ¿Tan dur serà Déu per negar l’entrada per a asseure’s a taula en el seu Regne? Per entrar, cal lluitar, esforçar-se, posar en pràctica els ensenyaments de Jesús. Cal conformar tota la nostra vida, cap i cor, pensament i actuació al seu missatge. No n’hi ha prou de dir que som practicants.

Penso en la paràbola de les deu noies, cinc de les qual varen ser excloses de l’àpat nupcial. Eren noies desassenyades, imprudents, que no s’havien proveït d’oli per a les seves torxes. Quan van a comprar-ne, arriba el nuvi que estaven esperant. La porta va quedar tancada. Les noies criden de fora estant: Senyor, Senyor, obriu-nos! Però ell va respondre: Us asseguro que no us conec ( Mt 25). No tenien oli, estaven desproveïdes de bones obres. Com comenta un autor, havien edificar la seva casa sobre la sorra i no sobre la roca; no havien posat en pràctica la paraules de Jesús. Qui escolta les meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Tothom qui escolta les meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. El seny cristià es recolza en la paraula de Jesús.

Pau escrivia a Timoteu: Lliura el noble combat de la fe i assoleix la vida eterna a què has estat cridat (6,12). La fe és un combat per viure a l’estil de Jesús. En el llibre dels Proverbis, llegim: Fill meu, fes cas del que et dic, fica't al cap els meus preceptes, para l'orella a la saviesa, obre el cor al seny. Llavors sabràs venerar el Senyor, arribaràs a conèixer el que Déu vol (2,1-5). La veritable saviesa és fer allò que Déu vol. No tothom qui em diu: Senyor, Senyor, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel (Mt 7,21). Aquí tenim un missatge molt clar ¿no us sembla? ¿Serem capaços de dur-lo a la pràctica?

Girona, 21 d’agost de 2016

 
Més articles...
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 1 de 336